El 19 de novembre, Erdogan va llançar la seva aviació a bombardejar diverses regions kurdes del nord de Síria, a les províncies d’Alep i Hassaké, en particular contra la ciutat de Kobane, símbol de la resistència victoriosa dels kurds contra la barbàrie de l’Estat Islàmic. Des de llavors, l’artilleria turca bombardeja la zona per a preparar una ofensiva terrestre.
L’aspirant a autòcrata Erdogan va utilitzar com a pretext l’atemptat perpetrat a Istanbul el 13 de novembre i immediatament el va atribuir al Partit de la Unió Democràtica (PYD-YPG) i al Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Aquests, que no organitzen habitualment atemptats contra civils, hi van negar immediatament qualsevol implicació. Però això li importa molt poc a Erdogan, que fa temps que està buscant un pretext per a tornar a intervenir militarment contra el PKK i el PYD a Síria. Ja el 26 de maig va anunciar la seva intenció d’enviar el seu exèrcit a controlar tot el nord de Síria en una longitud de més de 400 km i una amplària de 30 km i expulsar els kurds que hi viuen. L’exèrcit turc ja ha intervingut contra els kurds a Síria en 2016, 2017, 2018, 2019 i 2020. En 2019, en estret acord amb els Estats Units, que retirava les seves tropes, l’exèrcit turc, ajudat pels seus auxiliars islamistes de l’Exèrcit Nacional Sirià, va llançar una ofensiva i va ocupar una zona de 120 km per 30 km al voltant de les ciutats de Tall Abyad i Ras al-Ain. Ara es tracta que Erdogan acabe el treball i expulse els kurds, amb el PKK i el PYD, de tota la frontera siriana amb Turquia.
Des del desmembrament de l’Imperi Otomà per les potències imperialistes vencedores de la Primera Guerra Mundial, especialment França i Gran Bretanya, el poble kurd ha estat dividit entre Turquia, l’Iran, Síria i l’Iraq, reduït en cada país a ser una minoria més o menys oprimida segons el règim i les circumstàncies polítiques, però mai reconegut com una nació oprimida amb dret a separar-se i fundar el seu propi estat. La reivindicació d’un estat únic kurd no sols és incompatible amb les maniobres dels imperialismes dominants, sinó que també xoca amb les burgesies de Turquia, l’Iran, Síria i l’Iraq.
El nacionalisme kurd sempre ha optat per secundar-se en un estat de la zona o en una potència imperialista. Així, el petitburgès Partit de la Unió Democràtica (PYD) de Síria ha pactat amb el dictador Bashar al-Assad i s’ha aliat amb els Estats Units, que ha lliurat Iraq a les camarilles àrabs clericals i que acaba d’autoritzar la darrera ofensiva militar de Turquia. Per la seua part, el burgès Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) dirigeix un mini-estat a l’Iraq secundat per Turquia, que a vegades desemboca en conflictes armats amb el PKK. Això és un atzucac. Cap fracció significativa de la burgesia turca, persa, iraquiana o siriana ha acceptat mai el dret a l’autodeterminació de les minories nacionals. Els seus quatre estats són responsables de massacres i atropellaments contra els kurds. I la protecció de l’imperialisme estatunidenc i rus és il·lusòria. De fet, els imperialismes occidentals aliats de Turquia han continuat considerant el PKK com una organització terrorista fins i tot mentre recolzaven el seu braç armat a Síria, el YPG, per a lluitar contra l’Estat Islàmic. Òbviament, només gràcies a l’acord dels governs estatunidenc i rus els avions turcs han pogut entrar sense obstacles en l’espai aeri sirià, per a bombardejar la població kurda, el 19 de novembre.
Enfrontats a una situació revolucionària i a una crisi econòmica, respectivament, els governs islamistes de l’Iran i Turquia estan intensificant els seus atacs contra els kurds. A Turquia, Erdogan i el bloc governamental AKP-MHP tornen a utilitzar els kurds com a bocs expiatoris en un intent de mantenir-se en el poder abans de les eleccions generals de juny de 2023. A l’Iran, el poderós moviment de masses contra la dictadura islamista s’ha originat a la regió kurda, la més oprimida, i és contra ella que es desferma la repressió sense límit, ja que els manifestants hi són massacrats allí pels esbirros del règim amb metralladores pesades. A més, l’exèrcit iranià ha bombardejat posicions kurdes en el nord de l’Iraq. Com a resultat, els kurds estan sent atacats ara pels règims turc i iranià, mentre que el dictador sirià, secundat per Rússia i l’Iran, només espera l’oportunitat adequada per a recuperar el control del Kurdistan sirià.
El futur del poble kurd no està en la cerca d’aliances amb tal o tal altra potència imperialista o amb tal o tal altre estat burgès de la regió. El dret del poble kurd a fundar el seu propi estat només pot triomfar secundant-se en la lluita del proletariat turc per a desfer-se d’Erdogan, en la del proletariat iranià per a desfer-se de la dictadura islamista, en la instauració de governs obrers i camperols, en una Federació Socialista d’Àsia Occidental.
29 de novembre de 2022
COL·LECTIU REVOLUCIÓ PERMANENT -COREP
(Àustria, Estat Espanyol, França, Turquia)
L’aspirant a autòcrata Erdogan va utilitzar com a pretext l’atemptat perpetrat a Istanbul el 13 de novembre i immediatament el va atribuir al Partit de la Unió Democràtica (PYD-YPG) i al Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Aquests, que no organitzen habitualment atemptats contra civils, hi van negar immediatament qualsevol implicació. Però això li importa molt poc a Erdogan, que fa temps que està buscant un pretext per a tornar a intervenir militarment contra el PKK i el PYD a Síria. Ja el 26 de maig va anunciar la seva intenció d’enviar el seu exèrcit a controlar tot el nord de Síria en una longitud de més de 400 km i una amplària de 30 km i expulsar els kurds que hi viuen. L’exèrcit turc ja ha intervingut contra els kurds a Síria en 2016, 2017, 2018, 2019 i 2020. En 2019, en estret acord amb els Estats Units, que retirava les seves tropes, l’exèrcit turc, ajudat pels seus auxiliars islamistes de l’Exèrcit Nacional Sirià, va llançar una ofensiva i va ocupar una zona de 120 km per 30 km al voltant de les ciutats de Tall Abyad i Ras al-Ain. Ara es tracta que Erdogan acabe el treball i expulse els kurds, amb el PKK i el PYD, de tota la frontera siriana amb Turquia.
Des del desmembrament de l’Imperi Otomà per les potències imperialistes vencedores de la Primera Guerra Mundial, especialment França i Gran Bretanya, el poble kurd ha estat dividit entre Turquia, l’Iran, Síria i l’Iraq, reduït en cada país a ser una minoria més o menys oprimida segons el règim i les circumstàncies polítiques, però mai reconegut com una nació oprimida amb dret a separar-se i fundar el seu propi estat. La reivindicació d’un estat únic kurd no sols és incompatible amb les maniobres dels imperialismes dominants, sinó que també xoca amb les burgesies de Turquia, l’Iran, Síria i l’Iraq.
El nacionalisme kurd sempre ha optat per secundar-se en un estat de la zona o en una potència imperialista. Així, el petitburgès Partit de la Unió Democràtica (PYD) de Síria ha pactat amb el dictador Bashar al-Assad i s’ha aliat amb els Estats Units, que ha lliurat Iraq a les camarilles àrabs clericals i que acaba d’autoritzar la darrera ofensiva militar de Turquia. Per la seua part, el burgès Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) dirigeix un mini-estat a l’Iraq secundat per Turquia, que a vegades desemboca en conflictes armats amb el PKK. Això és un atzucac. Cap fracció significativa de la burgesia turca, persa, iraquiana o siriana ha acceptat mai el dret a l’autodeterminació de les minories nacionals. Els seus quatre estats són responsables de massacres i atropellaments contra els kurds. I la protecció de l’imperialisme estatunidenc i rus és il·lusòria. De fet, els imperialismes occidentals aliats de Turquia han continuat considerant el PKK com una organització terrorista fins i tot mentre recolzaven el seu braç armat a Síria, el YPG, per a lluitar contra l’Estat Islàmic. Òbviament, només gràcies a l’acord dels governs estatunidenc i rus els avions turcs han pogut entrar sense obstacles en l’espai aeri sirià, per a bombardejar la població kurda, el 19 de novembre.
Enfrontats a una situació revolucionària i a una crisi econòmica, respectivament, els governs islamistes de l’Iran i Turquia estan intensificant els seus atacs contra els kurds. A Turquia, Erdogan i el bloc governamental AKP-MHP tornen a utilitzar els kurds com a bocs expiatoris en un intent de mantenir-se en el poder abans de les eleccions generals de juny de 2023. A l’Iran, el poderós moviment de masses contra la dictadura islamista s’ha originat a la regió kurda, la més oprimida, i és contra ella que es desferma la repressió sense límit, ja que els manifestants hi són massacrats allí pels esbirros del règim amb metralladores pesades. A més, l’exèrcit iranià ha bombardejat posicions kurdes en el nord de l’Iraq. Com a resultat, els kurds estan sent atacats ara pels règims turc i iranià, mentre que el dictador sirià, secundat per Rússia i l’Iran, només espera l’oportunitat adequada per a recuperar el control del Kurdistan sirià.
El futur del poble kurd no està en la cerca d’aliances amb tal o tal altra potència imperialista o amb tal o tal altre estat burgès de la regió. El dret del poble kurd a fundar el seu propi estat només pot triomfar secundant-se en la lluita del proletariat turc per a desfer-se d’Erdogan, en la del proletariat iranià per a desfer-se de la dictadura islamista, en la instauració de governs obrers i camperols, en una Federació Socialista d’Àsia Occidental.
- Front únic obrer en defensa dels drets kurds!
- Dirigents de les organitzacions obreres, convoqueu i organitzeu manifestacions davant les ambaixades i consolats turcs per la fi de la intervenció, la retirada de les tropes, l’alliberament dels presos!
- Cessament immediat de l’atac militar turc, retirada de totes les tropes turques de Síria!
- Cessament immediat de la repressió contra les masses al Kurdistan iranià i en tot l’Iran!
- Pel dret dels kurds de Turquia, l’Iran, Síria i l’Iraq a formar un únic estat kurd!