Els resultats de les eleccions a la UE

Posté le .

La Unió Europea

La Unió Europea (UE) és confosa a vegades amb Europa. No és un continent unificat sinó una coalició iniciada a partir de sis estats en 1951-1957, impulsats per l’estretor de les seues fronteres nacionals. Les seues burgesies no han aconseguit fusionar-se. La UE ni tan sols té un exèrcit propi, el seu pressupost és reduït (1% del PIB de la UE) i no cobra impostos.

Ha tingut cert èxit ja que són 22 estats els que, amb el temps, s’han unit als 6 fundadors. Ha eliminat les fronteres per a les mercaderies, el capital i les persones amb nacionalitat dels estats membres. D’altra banda, les tanca als migrants. Ha adoptat diverses polítiques econòmiques comunes (inclosa la « política agrícola comuna », els « fons estructurals » que han finançat especialment infraestructures en països que mancaven d’elles, el sistema de beques Erasmus, etc.). A petició de l’estat francés, el nucli central de la UE va decidir en 1992 adoptar una moneda comuna, l’euro, però en les condicions establertes per l’estat alemany que no era el sol·licitant (normes pressupostàries, seu a Frankfurt …). La UE té importància en les negociacions econòmiques internacionals, la qual cosa explica l’hostilitat que Trump li mostra.

El seu pes en l’economia capitalista mundial s’està enfonsant amb el sorgiment de l’imperialisme xinés: en 2004, el PIB dels 25 va representar el 30% del PIB mundial, en 2015 el PIB dels 28 correspon al 22% d’aquest PIB. A més, va començar a retrocedir amb la negativa de facto a l’adhesió de Turquia en 2005, la « crisi del deute » de 2010, la guerra a Ucraïna en 2013, la « crisi migratòria » de 2015, el referèndum eixida de Gran Bretanya en 2017 (probablement per a ser més satel·litzada que mai pels Estats Units).

La Unió Europea continua sent un compromís acordat entre els estats més poderosos. Ha sigut implacable amb Grècia, però a canvi els estats imperialistes mai no han sigut sancionats quan han violat les normes pressupostàries (dèficit públic, deute públic) establertes pels tractats. No obstant això, els països petits continuen sent membres perquè les seues burgesies saben que tenen almenys una influència a la UE (en particular per a les decisions que han de prendre’s per unanimitat dels Estats membres) i que estarien encara més desvalgudes en solitari enfront de l’imperialisme alemany, l’imperialisme estatunidenc o l’imperialisme rus.

El Parlament Europeu

Les eleccions de maig de 2019 han designat els membres del Parlament Europeu que es reuneixen alternativament a Estrasburg i Brussel·les. Ha sigut triat per sufragi universal des de 1979, amb un nombre de diputats per estat proporcional a la seua població. Les seues prerrogatives són de tres tipus:

  • Legislatives: és necessària la seua aprovació per a tota adopció d’un acte legislatiu (però el poder de la iniciativa està reservat a la Comissió Europea);
  • Pressupostàries: el Parlament Europeu elabora el pressupost de la UE (però aquest és molt reduït, de l’ordre de l’1% del PIB, i ha d’estar obligatòriament equilibrat; el Parlament no té dret d’imposar impostos, són els Estats membres els que essencialment financen la UE);
  • Control del poder executiu: pot censurar a la Comissió Europea; el president de la Comissió és triat pel parlament i els altres membres estan subjectes a la seua aprovació (però els governs nacionals nomenen als comissionats: un per estat membre)

Per tant, els seus poders són menors que els dels parlaments nacionals (que són façanes democràtiques amb un poder real concentrat en el govern al servei de la burgesia, l’alta administració, l’Estat Major de l’exèrcit, els caps dels serveis secrets …).

Les decisions són preses pel Consell Europeu (les reunions del qual estan precedides per un « Cim franc-alemany » que no està en cap tractat, però que posseeix l’autèntic poder). A la direcció del Banc Central Europeu, amb seu a Frankfurt, la nomenen els governs de la zona de l’euro.

La vida del Parlament Europeu es desenvolupa al voltant de dos pols: el Partit Popular Europeu (PPE) i l’Aliança progressista dels socialistes i demòcrates (S&D). El PPE representa políticament les fraccions dominants de les burgesies dels Estats membres, les qui confien en la UE per comerciar millor i tindre pes enfront del gegant estatunidenc (i el seu creixent rival xinés); Els S&D estan composats pels agents seculars de la seua burgesia nacional en el moviment obrer europeu. Els dos blocs, que en conjunt tenien la majoria absoluta, s’entenien bastant bé.

Les eleccions que acaben de celebrar-se desequilibren aquest consens (només tenen el 43% dels escons) a favor del moviment ecologista i dels partits xenòfobs.

Evolució del nombre d’escons en el Parlament Europeu entre 2014 i 2019

Parlament sortint Escons Nou parlament Escons Diferència
Partits burgesos tradicionals 217 Partits burgesos tradicionals 175 -42
Partits xenòfobs 153 Partits xenòfobs 173 20
Nous partits burgesos 68 Nous partits burgesos 107 39
Ecologistes 52 Ecologistes 78 26
Partits reformistes “euròfils” 186 Partits reformistes “euròfils” 149 -37
Partits reformistes “euròfobs” 52 Partits reformistes “euròfobs” 38 -14
Uns altres 22 Uns altres 22

Un augment de la participació en benefici dels ecologistes

L’abstenció ha sigut del 51% sobre la totalitat dels votants dels 28 països, una reducció clara en comparació amb les eleccions europees precedents. No obstant això, la taxa d’abstenció és de més de dos terços a la República Txeca, Portugal, Bulgària, Eslovàquia, Croàcia i Eslovènia.

La participació s’ha incrementat en conjunt en un 8,3%. Això es deu en part al temor de la fragmentació de la UE a causa del Brexit i a les preocupacions mediambientals dels joves. La conseqüència és una millora dels resultats dels partits ecologistes: 20.5% a Alemanya, 16% a Finlàndia, 13.5% a França, 11.8% al Regne Unit … Cap d’aquests partits maltusians planteja la responsabilitat del capitalisme en la degradació del medi ambient. Propaguen la il·lusió d’un capitalisme verd. En la pràctica, alguns d’ells ja han demostrat des del govern (a Alemanya, Letònia, Itàlia, República Txeca, Bèlgica i França) que en realitat no salven el medi ambient sinó que estan al servei de la seua pròpia burgesia.

Els partits burgesos “democràtics” afeblits en benefici dels partits feixistoides

El PPE que agrupa els partits burgesos tradicionals ha perdut 42 escons. Al Regne Unit, el Partit Conservador aconsegueix el seu resultat històric més baix en qualsevol comici, un 8,8%. A França, els republicans col·lapsen al 8,5%. Però el Partit Popular obté el 20,1% a Espanya, i Nova Democràcia el 33,1% a Grècia.

A més, el desgast de la majoria dels antics partits burgesos ha permès el sorgiment de nous partits del mateix tipus: En Marche a França (22,4% dels vots), LibDem a Gran Bretanya (20,3%), Ciudadanos a Espanya (12.1%) …. i, al costat d’ells, els partits ecologistes que també són partidaris de la UE com la millor solució per fer front a Trump.

D’altra banda, els partits xenòfobs guanyen 20 escons, passant de 153 a 173. Fins i tot són els primers en cinc països: Fidesz a Hongria (52.3%), a més, el feixista Jobbik aconsegueix el 6.3%; Llei i Justícia a Polònia (45,4%); la Lliga a Itàlia (34,3%); el Partit del Brexit al Regne Unit (30.7%); el Rassemblement National de França (23,3%). Superen el 10% a Bèlgica (Aliança neoflamenca 13.5%, Interès flamenc 11.4%), Àustria (Partit Austríac de la Llibertat 17.2%), Letònia (Aliança Nacional 16.4%), Suècia (Demòcrates suecs 15,4%), Finlàndia (Vertaders finlandesos 13,8%), Letònia (Partit Popular Conservador 12,7%), Eslovàquia (Partit Popular 12,1%), Països Baixos (Fòrum per la democràcia 10.9%). A Grècia, els dos partits feixistes obtenen en conjunt el 8,8% dels vots. Aquest ascens reflecteix l’escepticisme de les fraccions perdedores de la burgesia front la UE, així com la necessitat de trobar bocs expiatoris per a justificar les desigualtats socials i l’empobriment de les capes de la petita burgesia i el proletariat.

Un fracàs electoral del reformisme en totes les seues formes

Els S&D han perdut 37 escons. A Gran Bretanya, el Partit Laborista es redueix al 13.7%; a França, el Partit Socialista al 6.2%; a Alemanya, el Partit Socialdemòcrata cau al 15.8%. A Bèlgica, els partits socialistes es van estancar en un 19% entre els dos. D’altra banda, els partits obrers burgesos de la socialdemocràcia o l’estalinisme guanyen a Espanya (32,8%), els Països Baixos, Portugal, Suècia, Bulgària, Dinamarca, Eslovàquia, Croàcia, Letònia, Eslovènia, Xipre, Estònia, Luxemburg i Malta.

Molts partits « reformistes » creats recentment perden vots: Syriza a Grècia, que gestiona el capitalisme grec obeint les ordres de l’imperialisme alemany i francès des de 2015, és l’únic entre ells que supera el 10%; però amb el 23,8%, ha perdut el 2,8% dels vots i està molt per darrere del partit burgés ND. A França, La France Insoumise té només el 6,3%; a Alemanya, Die Linke està en el 5,5% (-1,9% des de les eleccions anteriors al Parlament Europeu); Podemos-Partit Comunista Espanyol a Espanya rep el 10% (front el 18% en 2014) i l’Aliança d’Esquerra a Finlàndia el 6,9% (-2,4%). Les excepcions són el Partit d’Esquerra a Suècia, que està estancat en un 6,7%, el Bloc d’Esquerra a Portugal que rep un 9,8% (+ 5,3%) i a Bèlgica el Partit del Treball, que obté el 8,4% dels vots (front el 5,7% en 2014). La llista d’unitat a Dinamarca, que no es va presentar en 2014, obté un 5,5%.

En total, els partits obrers burgesos que afirmen que la destinació del poble millorarà amb les eleccions (els de S&D i els del grup de l’ « Esquerra Unitària Europea ») junts han obtingut menys d’un quart dels vots, el seu pitjor resultat.

Per una solució proletària radical

De moment, la crisi del moviment obrer internacional és tal que els hereus polítics de la Internacional Comunista i de la Quarta Internacional no van poder presentar llistes per a les eleccions al Parlament Europeu.

Hi ha moments en què la resistència al nacionalisme, la resistència a l’empatanament … només dona fruits després dels anys, de molts anys a vegades. (Lenin, 4 de febrer de 1911).

Certament, el destí d’Europa no es decidirà en les urnes, però si les organitzacions comunistes tingueren els mitjans, en presentar candidats en les eleccions legislatives del seu estat, farien campanya sobre la base del mateix programa a escala de tota la UE: denunciar la incapacitat de la burgesia per a unificar Europa, lluitar contra l’opressió nacional en el seu interior i cancel·lar el deute de Grècia, obrir les seues fronteres als refugiats, abandonar l’OTAN i desmantellar els cossos de repressió, derrocar tant la UE capitalista com els estats burgesos nacionals, defensar la perspectiva del poder dels treballadors i dels Estats Units Socialistes d’Europa.

Per a Europa la unificació econòmica és una qüestió de vida o mort. No obstant això, el compliment d’aquest objectiu no serà tasca dels governs actuals sinó de les masses populars dirigides pel proletariat. Europa es transformarà en els estats socialistes o en el cementeri de l’antiga cultura… L’economia d’una Europa unificada funcionarà com un tot. El problema de les fronteres entre els estats portarà tan poques dificultats com ara la divisió administrativa dins d’un mateix país. Les fronteres dins de la nova Europa estaran determinades pels idiomes i la cultura nacional per la lliure decisió de les poblacions implicades. (Trotsky, 14 de febrer de 1940)

9 de juny de 2019

CoReP (Alemanya, Àustria, Canadà, França, Turquia)

IKC (Estat Espanyol)