Sudan : Pel triomf de la revolució

Posté le .

Una burgesia incapaç d’unificar el país

En el moment de la independència oficial (1956), la naixent burgesia sudanesa estava dividida políticament entre dues opcions. Una d’elles es va centrar en la religió per dominar a les altres classes; aquesta fracció va prendre forma en diversos moviments: el Umma (nascut en 1945) hostil a Egipte i també els Germans Musulmans del Front de la de la Carta Islàmica (ICF, hui dividit entre NCP i PCP). L’altra es va situar en el nacionalisme àrab que estava amb el vent a favor en el veí Egipte: el Partit Nacional Unionista (NUP, hoy DUP), on el terme « unionista » designa la intenció inicial del partit pro-Násser d’unificar Sudan amb Egipte.

A manca d’una acumulació suficient de capital a escala nacional, a la burgesia sudanesa li ha resultat difícil unificar-se a nivell de tot el país, estabilitzar l’estat i assegurar la seua hegemonia sobre altres classes socials. Les potències imperialistes (especialment Gran Bretanya i els Estats Units), les potències regionals (Egipte, Israel, Aràbia Saudita, Iran) i fins i tot els estats veïns (Eritrea, Txad, Etiòpia, Uganda …) interfereixen en la vida política i contribueixen a la balcanització del país. Més que les eleccions i el parlament, els colps militars i els aixecaments populars han marcat el ritme de la vida política del país.

Pot la classe obrera suplir el fracàs històric de la burgesia? El partit a la disposició del proletariat en el moment de la independència, el Partit Comunista de Sudan (SCP), era un dels partits obrers més importants d’Àfrica. Està present tant al sud com en el nord. Dirigeix la jove classe obrera, especialment del ferrocarril, influeix en molts llauradors, estudiants, intel·lectuals, soldats i oficials. Però, malgrat el nom « comunista », de fet és estalinista, menxevic. No té confiança en la classe obrera. Subordina el proletariat a la petita burgesia i a la burgesia nacional en nom de la « unitat de les forces vives de la nació », la unió de la classe obrera, la pagesia, la burgesia nacional, els intel·lectuals progressistes. (SCP, 1 de gener de 1956).

  1. 1989: el colp de xeic Turabi i del Coronel Bashir

En 1989, el Coronel Omar Al-Bashir enderroca al govern d’Al-Mahdí i pren el poder amb l’ajuda del NIF. Proclama un estat islàmic, prohibeix els partits polítics i els sindicats independents (la central SWTUF es converteix en un apèndix de l’estat). El NIF purga massivament l’exèrcit, la policia i l’administració civil. Estableix el partit únic, islamista, el Partit del Congrés Nacional (NCP).

En 2003, el règim decideix mantindre el Darfur per força dins de les seues fronteres, utilitzant els mateixos mètodes que abans amb Sudan del Sud. Com l’exèrcit es mostra poc ofensiu, paga i equipa a les milícies « àrabs » dites Janjawid. El conflicte ha causat a dia d’hui 300,000 morts i 2,5 milions desplaçats.

En 2011, va tindre lloc la partició entre el nord i el sud. Sudan del Sud hereta la major part dels jaciments de petroli (entre el 70% i el 80%). Al gener de 2016, Sudan trenca amb Iran. S’està acostant a Egipte i les monarquies del golf. Aràbia Saudita vén combustible barat i presta mil milions de dòlars (uns 900 milions d’euros); a canvi, Sudan dona suport a la invasió de Iemen i subministra tropes, especialment milícies. Els Estats Units alcen les seues sancions a l’octubre de 2017.

La Xina és el principal proveïdor de Sudan i el principal inversor. El partit únic NCP va convidar al partit únic de la Xina, el PCCh, al seu congrés de 2017. També envia quadres perquè s’eduquen a l’escola de formació dels alts funcionaris xinesos, a la Universitat de Pudong (Xangai).

  1. 2018: el començament d’una revolució

El PIB del país ha baixat un 2,3% en 2018. El dèficit comercial està creixent malgrat les exportacions clandestines d’or. La inflació és almenys del 70%. El 70% de la despesa pressupostària es dedica als cossos repressius (serveis secrets, entre ells el NISS, les milícies convertides en RSF, l’exèrcit tradicional …).

El 19 de desembre de 2018, el govern sudanés anuncia, entre altres mesures, la triplicació del preu del pa. L’endemà, la població, incloent moltes dones, es manifesta. Aquest aixecament és part de les lluites democràtiques en curs a Angola, Etiòpia, Gàmbia i especialment Algèria. Les manifestacions estan organitzades per una estructura *pequeñoburguesa, l’Associació de Professionals Sudanesos (SPA) que reuneix enginyers, advocats, metges, professors universitaris … La repressió és violenta: arrestos, pallisses, trets a la multitud per part de la NISS i les milícies islamistes RSF. El balanç és de 90 periodistes arrestats, 9 dones condemnades a fuetades per conducta impròpia, 800 condemnes a llargues penes de presó i almenys 60 morts.

Però les masses, després de quatre mesos de sacrificis, fan decantar-se al seu favor a reclutes i suboficials. Alguns d’ells els protegeixen contra els abusos de la policia política: el 8 d’abril, els soldats s’enfronten a una « força de reacció ràpida » (la 5RSF del Coronel Daglo anomenat « Hemetti »). En els barris apareixen formes d’autoorganització. La revolució comença.

La classe dominant ha estat preparant solucions de recanvi burgeses amb l’ajuda de les burgesies imperialistes occidentals. D’una banda, la policia política i l’estat major de l’exèrcit estan disposats a sacrificar a l’amortitzat Bachir (com els seus equivalents han enderrocat a Bouteflika a Algèria), solució a la qual també es resigna la Xina. D’altra banda, els partits polítics burgesos (DUP, Ummah, PCP …) integren en les seues aliances i en la seua estratègia de defensa del capitalisme i de salvaguarda de l’estat burgés a l’organització militant de la petita burgesia, l’SPA i a l’únic partit obrer, el SCP.

Aquesta unió nacional pren el nom de Declaració per la Llibertat i el Canvi (FDFC). L’1 de gener, es publica el seu programa. Ni tan sols és democràtic: no es planteja l’elecció d’un govern, sinó la formació d’un govern civil que dirigisca el país durant quatre anys sense consultar a les persones que són enviades desarmades per enfrontar-se al règim.

L’SPA, si bé organitza les manifestacions, suplica a l’estat major que desallotge a Bashir i predica el pacifisme a les masses. Els treballadors i els empleats li serveixen com a tropes, perquè aquestes no tenen organització pròpia, independent (veritablement comunista). El Partit « Comunista », que ja havia format un front popular amb els enderrocs polítics del panarabisme i fins i tot la Ummah, està totalment alineat amb la petita burgesia i fins i tot amb la gran.

El secretariat del Comité Central del PC sudanés ha llançat dues crides, el 31 de desembre i l’1 de gener, demanant la continuació d’accions de masses, basades en la unitat de les forces d’oposició i entorn de la seua reivindicació declarada: el derrocament del règim, el seu desmantellament i la seua liquidació… A més ha instat a les masses a mantindre’s fermes i unir-se entorn de les seues aspiracions a un avenir radiant basat en la igualtat, l’estat de dret i la participació independent dels treballadors en el procés de la presa de decisions i implementació. Ha afirmat la seua inclinació als principis continguts en l’alternativa democràtica adoptada per l’oposició. (SPC, 8 de gener de 2019)

L’11 d’abril, una junta anomenada Consell Militar de Transició (TMC) destitueix a Bashir, allibera als manifestants i opositors presos i pren el poder per 2 anys. Al capdavant, el general Burhan, un dels caps de la repressió de Darfur i Hemetti, el número 2 del TMC. la Xina reconeix immediatament el TMC.

El partit « comunista » predica el pacifisme i intenta impedir la lluita de classes proletària.

El SCP i totes les forces d’oposició continuen la seua revolució fins a l’establiment d’un govern civil que represente a les masses i implemente el programa democràtic alternatiu acceptat per totes les forces. (SCP, 12 d’abril de 2019)

El 27 d’abril, l’FDFC i el TMC van anunciar un compromís per a un govern de transició mixt, compost per burgesos civils i oficials d’alta graduació. El 13 de maig, les bandes armades, probablement el NISS oficialment dissolt i la RSF més poderosa que mai, van atacar als manifestants. El 15 de maig, el TMC i l’FDFC anuncien un acord per confiar el poder durant 3 anys a un Consell de Sobirania no electe, compost al 67% per l’FDFC.

  1. 2019: per la revolució permanent

Les llibertats fonamentals han de ser guanyades pels treballadors i servir a la classe obrera per a posar-se al capdavant de les masses, construir òrgans d’estil soviètic, desarmar la NISS i als RSF, minar l’exèrcit burgés i guanyar els soldats, amb les seues armes, per a la causa de la revolució. La combinació de reivindicacions polítiques i socials de la classe obrera, dels camperols treballadors, funcionaris públics de base, estudiants, reclutes, etc. posarà a l’ordre del dia la qüestió de la presa del poder per part dels treballadors.

Per portar la revolució a la victòria, l’avantguarda dels treballadors i estudiants ha d’organitzar-se, en connexió amb els revolucionaris proletaris de la regió i del món sencer, en un partit obrer independent de l’imperialisme, de l’estat burgés, dels partits capitalistes ja siguen nacionalistes àrabs o islamistes, un partit del tipus bolxevic.

Llibertats democràtiques! Separació d’estat i religió! Prohibició efectiva de l’ablació femenina! Igualtat jurídica per a les dones! Respecte a les minories nacionals i religioses! Dret de separació o d’unió a Sudan del Sud dels pobles oprimits!

Reconstrucció i desenvolupament de la xarxa ferroviària! Sanitat i educació públiques, gratuïtes i laiques! Nacionalització sense indemnització ni recompra de totes les empreses privatitzades! Anul·lació del deute de Bashir amb l’FMI! Control obrer sobre les empreses!

Nacionalització de la banca sota control dels treballadors! Expropiació del sòl urbà i dels grans latifundis!

Crèdits i equipament barats per als llauradors treballadors ! Estímul a les cooperatives agrícoles!

Autodefensa de les manifestacions! Dissolució de les forces d’acció ràpida i de l’exèrcit professional!

Ruptura dels sindicats obrers i de l’SCP amb la burgesia! Consells de treballadors assalariats, de camperols pobres, de soldats i d’estudiants!

A baix la junta TMC! Govern obrer i camperol recolzat en els consells i l’armament dels treballadors! Federació socialista d’Àfrica oriental!

16 de maig de 2019

Collectiu Revolució Permanent